Actualment, sembla una evidència que cultura i mitjans de comunicació formen un binomi indestriable. A banda de la seva funció informativa, els mitjans de comunicació —escrits, audiovisuals o digitals— operen com a agents culturals de primer ordre: no només per la seva incidència decisiva en la difusió, la prescripció i l’orientació dels consums culturals (que estableix un lligam de naturalesa simbiòtica entre els mercats de la comunicació i els de la cultura), sinó també per la seva poderosa contribució en la transmissió de coneixements i en la generació de llenguatges, continguts, referents i imaginari col·lectiu, particularment en el cas dels mitjans de comunicació que anomenem de masses. Al mateix temps, la cultura és per als mitjans una font indispensable de discurs i de valors, de la qual depèn, en bona mesura, la configuració del projecte de cada mitjà i la percepció i la valoració que obtindrà posteriorment.
Tant la cultura com els mitjans constitueixen, per altra banda, factors fonamentals en la vertebració i la reproducció de les comunitats nacionals. Des d’aquest punt de vista, l’espai català de cultura i comunicació apareix més que mai com un instrument clau per a la cohesió social del nostre país. La constatació del caràcter nacional de la realitat catalana proporciona tot just un punt de partida. Un fonament. Però la nació és una possibilitat només, no és inevitable ni la podem donar per descomptada. Per això, en clau de la democràcia global, val la pena concebre el país com un projecte electiu en construcció orientat al futur. Un projecte en construcció, que incideix directament en la capacitat de produir elements d’identificació que puguin ser compartits per totes les persones que formen o que vulguin formar part de la comunitat catalana. I també, en la possibilitat de superar l’actual fragmentació del mercat cultural català per articular-lo d’acord amb la seva realitat: la d’una llengua europea compartida per deu milions de persones, que es troben en plena disposició de consumir productes culturals elaborats en aquesta llengua. És també d’acord amb aquesta perspectiva que cal considerar les polítiques sobre cultura i comunicació com a polítiques socials, que han d’aspirar al millorament dels mecanismes d’articulació de la societat i a garantir l’efectiva universalitat i igualtat pel que fa a la capacitat i la qualitat de l’accés a les fonts de la informació, el coneixement i la cultura.
En l’era de la desterritorialització i la hibridació de les cultures i els sistemes de comunicació, els espais delimitats per la presència d’una llengua específica distintiva esdevenen una altra mena de territori de desplegament de la comunitat. Polítiques de construcció d’aquests espais o polítiques de destrucció, de subordinació o marginació. Horitzontalitat i respecte per a totes les llengües i cultures o bé assimilació, jerarquització i discriminació.