Actualment, sembla una evidència que cultura i mitjans de comunicació formen un binomi indestriable. A banda de la seva funció informativa, els mitjans de comunicació —escrits, audiovisuals o digitals— operen com a agents culturals de primer ordre: no només per la seva incidència decisiva en la difusió, la prescripció i l’orientació dels consums culturals (que estableix un lligam de naturalesa simbiòtica entre els mercats de la comunicació i els de la cultura), sinó també per la seva poderosa contribució en la transmissió de coneixements i en la generació de llenguatges, continguts, referents i imaginari col·lectiu, particularment en el cas dels mitjans de comunicació que anomenem de masses. Al mateix temps, la cultura és per als mitjans una font indispensable de discurs i de valors, de la qual depèn, en bona mesura, la configuració del projecte de cada mitjà i la percepció i la valoració que obtindrà posteriorment.
Tant la cultura com els mitjans constitueixen, per altra banda, factors fonamentals en la vertebració i la reproducció de les comunitats nacionals. Des d’aquest punt de vista, l’espai català de cultura i comunicació apareix més que mai com un instrument clau per a la cohesió social del nostre país. La constatació del caràcter nacional de la realitat catalana proporciona tot just un punt de partida. Un fonament. Però la nació és una possibilitat només, no és inevitable ni la podem donar per descomptada. Per això, en clau de la democràcia global, val la pena concebre el país com un projecte electiu en construcció orientat al futur. Un projecte en construcció, que incideix directament en la capacitat de produir elements d’identificació que puguin ser compartits per totes les persones que formen o que vulguin formar part de la comunitat catalana. I també, en la possibilitat de superar l’actual fragmentació del mercat cultural català per articular-lo d’acord amb la seva realitat: la d’una llengua europea compartida per deu milions de persones, que es troben en plena disposició de consumir productes culturals elaborats en aquesta llengua. És també d’acord amb aquesta perspectiva que cal considerar les polítiques sobre cultura i comunicació com a polítiques socials, que han d’aspirar al millorament dels mecanismes d’articulació de la societat i a garantir l’efectiva universalitat i igualtat pel que fa a la capacitat i la qualitat de l’accés a les fonts de la informació, el coneixement i la cultura.
En l’era de la desterritorialització i la hibridació de les cultures i els sistemes de comunicació, els espais delimitats per la presència d’una llengua específica distintiva esdevenen una altra mena de territori de desplegament de la comunitat. Polítiques de construcció d’aquests espais o polítiques de destrucció, de subordinació o marginació. Horitzontalitat i respecte per a totes les llengües i cultures o bé assimilació, jerarquització i discriminació.

De l'estany plàcid a l'oceà turbulent
Des que els mitjans de comunicació van irrompre en les plàcides aigües de l'era industrial, les relacions entre cultura i média han viscut episodis intermitents d'amor i desamor. La confusió de rols i de perspectives s'agreujà en la recent evolució cap a la societat postindustrial, per molts batejada com a postmoderna. Avui, la crisi de la vella parella ha d'afrontar les incògnites d'una nova societat ara anomenada líquida, on la forma imposa la norma.
A Europa les relacions entre média i cultura han conformat un camp de batalla propi on els intel·lectuals de dreta o esquerra, liberals o marxistes, anarquistes o feixistes, cristians o ateus, han lliurat combats imponents que en molts casos s'han resolt amb les armes, la revolució, la repressió, els camps o els gulags. Fins a l'adopció de l'«Estatut d'Europa» de 1950 i de les llibertats d'expressió i d'informació, eines bàsiques de la creació cultural i del debat públic, els estats europeus no iniciaren la via cap a una reconciliació dialogada entre ells amb el suport i la dignificació de la comunicació i la cultura. Europa podia tornar a ser el que Zigmunt Baumant rememorava amb nostàlgia: un continent amb un cafè a cada plaça [...]