Tal com coincideixen a assenyalar tots els articles d’aquest número de la revista Cultura (tot i ser escrits des de posicions de vegades discrepants en d’altres aspectes), l’eclosió de l’era digital als inicis del segle XXI constitueix un punt d’inflexió en la història humana d’una transcendència tant o més gran que la de la revolució industrial en ple segle XIX. Som conscients, doncs, de la importància del moment històric que ens correspon de viure, però no encara de l’abast de la incidència que aquest moment ha de tenir en el món de la cultura: una incidència que en qualsevol cas haurà de ser decisiva, determinant.
En pocs anys, hem vist com Internet, les TIC i les xarxes socials introduïen modificacions certament espectaculars tant en l’àmbit de les indústries culturals com de la mateixa creació. La producció, la difusió, la distribució i la prescripció de continguts han conegut canvis com no s’havien vist en més d’un segle; els nous talents (i els no tan nous) troben plataformes de comunicació i d’intercanvi d’idees fins ara inimaginades; els creadors disposen, si així ho desitgen, de veritables tallers —o laboratoris, o estudis, o obradors— de treball en xarxa i, en general, tots els agents de la cultura tenen al seu abast un ventall molt ampli de noves eines i oportunitats al servei de la seva tasca. La comunitat cultural és ara, més que mai, una comunitat global.
I aquesta comunitat, tal com ja va preveure Joan Miró, actua més globalment com més localment pensa. El fet que el català es trobi —en posicions lleugerament canviants d’any en any— entre els vint idiomes més usats a Internet dóna una idea de la vitalitat de la producció cultural en la nostra llengua, i de la vocació renovada que palesa la cultura catalana en favor de la internacionalitat i l’excel·lència. Per altra banda, tots sabem que el panorama d’Internet tampoc és idíl·lic: com també denuncien alguns dels col·laboradors d’aquest número, els continguts pobres, perniciosos o directament indesitjables hi són molt freqüents. La digitalització no millora automàticament la qualitat dels continguts. Més aviat en “facilita” la manipulació d’una manera tan radical que molts instruments de control de qualitat, de correcció d’errades, de comprovació de dades o altres filtres de rigor propis de la cultura i les indústries culturals tradicionals han quedat bandejats. Però la renovació de llenguatges, formats, gèneres i l’aparició de formes noves d’expressió i creació obren unes possibilitats extraordinàries. Com també la modificació profunda que les facilitats d’interconnexió i de compatibilització provoquen en la relació entre la cultura popular i la multitudinària o entre l’artesania i les arts industrials.
Tenim molts reptes davant nostre: exactament, tants com oportunitats. Amb l’era digital s’enceta, tal com volia Stefan Zweig, un dels moments estel·lars de la humanitat. Qui s’estaria de capbussar-s’hi il·lusionadament?

Joan Manuel Tresserras i Gaju
Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació

Uns anys enrere em trobava en aquest pati gegant conegut com el campus Google a Mountain View, Califòrnia, parlant a un petit grup de treballadors de Google sobre l’originalitat, entre altres temes. Intentava defensar allò que pensava que era un punt de vista molt poc original.
La cultura, els vaig suggerir, premiava la còpia reeixida i ignorava, o fins i tot denunciava, l’originalitat. Alguns exemples: si un gat que parla aconsegueix un milió de visites a YouTube, al cap d’uns dies hi haurà un milió de gats, gossos, fures, etc. que parlen; els concursants d’American Idol imiten sempre l’estil d’un cantant famós; les conegudes ironies del mash-up són més atractives per al públic que allò d’on prové. Malgrat tot, al mateix temps Internet gaudeix carregant-se figures que han destacat gràcies a alguna fita original. Lady Gaga s’ha fet famosa per imitar la Madonna, però si la Madonna arribés mai a ser enxampada enviant missatges de text insultants sobre Lady Gaga, que Déu l’agafi confessada.
Després de la meva xerrada, algunes persones del públic se’m van apropar i em van començar a pressionar amb el tema de l’originalitat. Una em va preguntar, sense embuts: «Què és el que fa de l’originalitat una cosa tan magnífica?» Era a punt de llançar-me amb seguretat, per no dir suficiència, a fer una explicació una mica condescendent sobre l’originalitat, quan de sobte em vaig adonar que, de fet, no tenia res a dir. L’inestimable valor de l’originalitat només era un d’aquests pilars que mai havia posat en dubte. Em vaig quedar allà palplantat, a la recerca desesperada d’alguna resposta. «No creus que és important —vaig aventurar-me—, que... d’això... que... mmm... ballem al ritme d’un timbal diferent?» Ja hi tornàvem a ser! En defensa de l’originalitat, acabava de formular un dels calcs més celebrats de la història de la banalitat. Però la resposta d’un dels de Google va ser encara més increïble. «És una gran frase», va dir sense la més mínima ironia [...]